Contra qualsevol agressió, organització! Combatem l’LGBTI-fòbia!

 

El 17 de Maig, Diada contra la LGBTI-fòbia, commemorem enguany el 27è aniversari de l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’Organització Mundial de la Salut. Si bé ho podem considerar una victòria, encara avui queda molt per fer i hem de sortir als carrers per combatre la patologització a la qual bona part del col·lectiu LGBTI resta encara sotmesa, tant per part de la societat com per part de les institucions mèdiques oficials.

La cisheteronormativitat imperant arreu també determina encara la comunitat científica, que titlla de malaltes o anòmales les persones trans i intersex després d’anys de lluita. Quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina patriarcal s’esforça a amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb “tractaments”, hormonació obligatòria i arribant fins i tot a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes immobilistes, arrogants i reaccionaris. Aquesta estretor de mires s’escola també en el sistema educatiu, ja sigui públic o privat, en el qual totes ens formem i on som forçades a amagar-nos o a patir la violència en les seves expressions més crues.

D’aquesta violència en els àmbits mèdic i escolar tampoc no n’escapem les lesbianes, sotmeses a un sistema sanitari lesbòfob i a la perpetuació dels models de família tradicional tutelats per homes, com tampoc les bisexuals, les pansexuals i les que estimem i desitgem des d’altres perspectives no monosexuals, titllades per la psicologia patriarcal i bifòbica d’immadures, confuses o equivocades per obligar-nos a acceptar la seva visió binarista i monosexista del món.

No és menys injust el tracte que patim les persones seropositives, permanentment jutjades, culpabilitzades i criminalitzades per un sistema que ens tracta com a simples números, que ens medicalitza i que deixa de banda la necessitat d’empoderament i la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut.

Alhora, si parlem de violència LGBTI-fòbica, no podem oblidar fer-ho des d’una clara perspectiva de classe. Les bolleres, trans, bi, marikes i intersex de classe treballadora patim les agressions per raó d’opció sexual o identitat de gènere d’una manera molt més profunda, i hi hem d’afegir una realitat de sous precaris o inexistents i d’exclusió dels drets més bàsics com l’educació, amb taxes abusives i privatitzacions, o l’habitatge, on impera el mercat i la propietat privada. Als nostres barris i al nostre entorn patim, a més de la cruesa del patriarcat, els efectes més durs del capitalisme.

Per això, a més d’organitzar-nos com a LGBTI per combatre el cisheteropatriarcat, ens organitzem en els moviments populars per combatre el capitalisme.  Així mateix, com classes populars lluitarem perquè el col.lectiu LGBTI participi de l’enderrocament del capitalisme i en pro de la construcció d’uns PPCC socialistes i feministes.

Moltes de nosaltres hem contribuït a construir el que sovint anomenem espais de llibertat, des d’on generem consciència de classe i comencem a construir un altre món. La realitat, però, és que en aquests espais tan nostres també patim violència. El cisheteropatriarcat ens afecta a totes des que naixem i la LGBTI-fòbia també incideix en els moviments socials i els espais anticapitalistes.

Als nostres casals i ateneus, des d’on generem una altra cultura i noves formes de consum, també hi ha agressions. A les nostres manifestacions tan combatives i als nostres espais de festa alternatius, també patim opressions. Als grups de dones on defugim el masclisme present també al moviment LGBTI, hi ha igualment lesbofòbia. A les assemblees de joves i organitzacions juvenils des d’on combatem l’adultisme i el paternalisme, la violència LGBTI-fòbica és també una realitat. Des dels sindicats fins les assemblees de barri, passant per cooperatives i assemblees d’estudiants cal que comencem a combatre també, entre companyes, les conseqüències més directes del patriarcat que patim en el nostre dia a dia.

Dins del moviment LGBTI ens hem d’organitzar com a dones, com a trans, com a joves, com a classe treballadora perquè també aquí existeixen el masclisme, el cissexisme, l’adultisme o el classisme. Però és hora que com a col·lectiu LGBTI prenguem consciència de la nostra realitat i que optem per socialitzar-la en una lluita col·lectiva. Cal que davant de qualsevol agressió, ens reafirmem com a subjecte per empoderar-nos i, colze a colze, tornar cada cop del patriarcat. Perquè ens volen desunides i dividides, hem de donar-nos la mà i, des del reconeixement mutu i la posada en valor de la diversitat, unir-nos i organitzar-nos.

Perquè juntes som més fortes, avui fem nostra la nit. Perquè no estem disposades a continuar rebent el vostre odi, no permetrem ni un sol insult més, ni una sola vexació, cap més amenaça.

Contra qualsevol agressió, organització! Combatem l’LGBTI-fòbia!

Per la visibilitat lèsbica: Organització. Combatem la LGBTI-fòbia

 

Avui, 26 d’abril, se celebra el Dia de la Visibilitat Lèsbica amb l’objectiu de posar sobre la taula les reivindicacions i necessitats del col·lectiu.

Les lesbianes som doblement invisibilitzades per la societat cisheteropatriarcal: pel fet de ser dones, i dissidents.

Com a dones lesbianes se’ns vol limitar el nostre rol en la societat: sotmeses a la voluntat i les necessitats dels homes. El masclisme és lesbòfob en sí mateix perquè no accepta que les dones ens puguem negar a ser l’objecte sexual dels homes, a fer-los de mares i de cuidadores, a fer-nos càrrec de totes les feines que ells rebutgen perquè no s’adapten als seus paràmetres de masculinitat. En definitiva, la sola existència de les lesbianes és en sí mateixa un cop dur al patriarcat, i per això ens volen invisiblitzar, ens volen callades i submises, no fos cas que se’ns pogués prendre com a referent. Cal treure’ns la bena que se’ns imposa a totes des de petites: a les escoles, llibres, i mitjans de comunicació mostrant-nos només un model de ser dona, d’estimar i de relacionar-se.

Malauradament, sovint també quedem relegades a un segon terme en la lluita pels drets LGBTI, que no és immune a les dinàmiques androcèntriques i misògines que imperen en la nostra societat. La dominació masculina està molt present també en l’activisme per les llibertats sexuals, que sovint s’identifica i es gestiona únicament des de la perspectiva dels homes gais. Cal continuar treballant per superar revertir aquestes dinàmiques i per impedir que el patriarcat s’escoli per les escletxes de la lluita LGBTI, que és amplia, diversa, heterogènia i sí, no ho negarem, no exempta de contradiccions. El cisheteropatriarcat ens afecta a totes, i el que estigui lluny de la hipotètica norma, patirà més. Dona i lesbiana doble invisibilització i discriminació, però ser dona, lesbiana i trans, triple discriminació i invisibilització.

A més a més, en espais de dones, les lesbianes també som oprimides, un àmbit en què tenim presència des de fa moltes dècades però on no ens cansarem mai de treballar i incidir. El nostre desig lesbià no obeeix a lògiques racionals, neix des del més profund de les nostres entranyes i s’enfronta a tot i a tothom que intenti aturar-lo. I nosaltres volem donar-li la importància que mereix, fer veure el nostre desig sense donar explicacions, sense demanar perdó ni permís.

Les lesbianes tenim una llarga lluita —infinita!— per recuperar tots els espais que l’heteropatriarcat ens ha robat. Aquest any ja tenim el dret a la reproducció assistida per reempoderar-nos de la nostra capacitat reproductiva, però també volem viure lliurement la nostra sexoafectivitat, sense por a represàlies de cap tipus, volem estar presents en tots els discursos públics, volem construir referents, volem que la L no vagi davant només en la sigla LGBTI sinó que volem estar realment al capdavant d’aquesta lluita en què hem jugat un paper importantíssim i sovint poc reconegut.

L’aliança col·lectiva i l’autoorganització com a eina de lluita: combatem juntes la lesbofòbia. La sororitat, la nostra millor arma.

Per tots aquests motius volem fer-nos veure avui 26 d’abril i cridar ben fort que les lesbianes, bolleres, buch, tortilleres, i dones trans lesbianes exigim que se’ns reconegui el lloc que ocupem a la societat, en la lluita feminista i per l’alliberament sexual, els 365 dies de l’any.

Fem-nos fortes i fem-ho juntes!
#Mani26A #visiBLES #SócLesbianaSócVisible

Agressió transfòbica a Sagrada Família

La nit de dissabte, un cop va acabar el concert de la Festa Major Jove de Sagrada Família (després de les 2 de la matinada), una dona trans va patir una agressió al Parc de la Sagrada Família (una zona més fosca i amb poca afluència de gent a un carrer de la zona de concerts) per part d’un grup de joves, que la van intimidar i increpar verbalment i també físicament.

Algunes persones, entre elles algunes membres de la Crida LGBTI que van saber que s’estava produint aquell fet, van poder intervenir per aturar l’agressió transfòbica i donar suport i assistència a la persona agredida, que després de la commoció i els nervis del moment, ha decidit denunciar els fets.

Davant d’aquest fet, la Crida LGBTI i Joves del Poblet volem denunciar la LGBTI-fòbia que continua manifestant-se en multitud de situacions del nostre dia a dia, també a l’espai públics i en entorns d’oci i festes populars. Cal que visibilitzem les agressions, que establim protocols i xarxes de suport per reforçar la prevenció i la vigilància i, sobretot, cal que ens corresponsabilitzem i donem una resposta col·lectiva a aquestes violències i acabem amb la impunitat.

Per uns carrers lliures de transfòbia!
LGBTI-fòbia, ni aquí ni enlloc!

Comunicat de Crida LGBTI i Joves del Poblet

Comunicat de Joves Trans de Barcelona i la Crida LGBTI

Avui 17 de març, desenes de persones hem mostrat el nostre rebuig a la transfòbia d’Hazte Oir a Barcelona. Després de l’anunci de la vinguda del bus a Catalunya, s’ha generat una concentració autoorganitzada per a respondre a la seva arribada, prevista a Via Laietana a les 12:15. Alhora, una desena de trànsfobs d’Hazte Oir s’han concentrat esperant l’autobus a uns metres enllà.

Una vegada les manifestants antitransfòbia hem anat al punt d’arribada de l’autobus, un dels concentrats d’Hazte Oir, que ha actuat de portaveu en els mitjans de comunicació, ha insultat reiteradament a les manifestants i ha dit a una companya “así os va, bendito SIDA”. Aquesta frase serofòbica ha crispat l’ambient i ha estat el detonant de tot el que ha succeït posteriorment. El portaveu d’Hazte Oir s’ha amagat a un bar, davant la resistència al seu discurs transfòbic, i s’hi ha quedat fins que han arribat els Mossos d’Esquadra i l’han acompanyat en un dels seus vehicles.

Però malgrat tots els insults i de l’actitud trànsfoba del membre de Hazte Oir, així com del discurs d’odi que fomenta aquest grup, els Mossos d’Esquadra han decidit protegir-lo i realitzar diverses càrregues contra les manifestants. Aquesta actitud, desproporcionada i injusta, ha deixat a diverses persones ferides i a un trànsfob protegit i escortat amb cotxe policial.

Estem fartes de que es disfressin els actes de resistència a les violències estructurals de fets iguals o més greus que la violència que rebem les persones oprimides per aquestes estructures; que es victimitzi qui les exerceix, i que a més això porti a que rebem més violència les de sempre.

Per tot aixó, reclamem a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona que prenguin mesures, que es posicionin i que donin resposta a les violències, agressions i transfòbia que hem viscut per part de Hazte Oir i dels Mossos d’Esquadra.

Però com que entenem que les violències estructurals també tenen responsabilitats polítiques, demanem el cessament immediat del Conseller d’Interior de la Generalitat Jordi Jané, i el cap dels Mossos d’Esquadra Josep Lluis Trapero, com a responsables directes de l’actuació policial d’avui.

Per últim, des de Joves Trans de Barcelona i la Crida LGBTI avisem a les administracions que, si Hazte Oir, ja sigui amb bus o sense, fa presència als nostres carrers, es respondrà de manera col·lectiva, tal i com ha succeït avui.

Comunicat Agressió homòfoba Sants – 10 de març

Debido a la repercusión que esta teniendo el tweet de la agresión, a las muestras de apoyo y a las amenazas he decidido aclarar los hechos ocurridos esa noche.

Yo estaba en el distrito de Sants – Montjuïc, cerca de la fuente de Montjuïc. No voy a hacer público el sitio en concreto por respetar mi intimidad y la de las cinco personas mas que estaban allí en el momento de la agresión.

Desde fuera, para quien mirase, podía identificar que éramos gays, ya que se podían ver muestras de amor entre hombres y eso para ellos es de maricas. Todo iba bien hasta que entró el agresor a nuestro espacio al grito de “maricones de mierda”, en ese momento cuatro hombres escaparon corriendo y a mí me arrinconó, dándome un puñetazo en la mandíbula seguido de otro más en la ceja, tres más en la boca, me arrancó una dilatación de una hostia, y pequeños golpes de menos importancia, mientras gritaba “Maricones fuera” “Putos maricones”.
El otro hombre que quedaba allí, que se había alejado pero no se había ido, gritó que parara la agresión, y aproveché que el agresor estaba mirando de dónde venía ésa voz para escapar del espacio.

Una vez salí de allí fui a plaza España para coger un Bus Nit y poder ir a un espacio seguro, ya que llevaba toda la noche sin batería en el móvil y no podía llamar.

Cuando estuve más tranquilo pude ir al hospital a hacerme las curas ya que sangraba constantemente y era imposible parar la hemorragia sin material hospitalario, me hicieron las curas pertinentes y un informe por si quería denunciar.

Dicho esto quiero decir algo más:

• La agresión es homófoba, en ningún momento he dicho que haya sido un nazi porque no me dió tiempo de saberlo y no lo pude identificar como tal. Fue una agresión homófoba al grito de maricones de mierda, putos maricones, maricones fuera.Quiero dar importancia a este tema y no desviarlo porque los homófobos los tenemos como compañeros de trabajo, vecinos, compañeros de piso, dependientes de las tiendas donde vamos a comprar o a las que vamos a reciclar, en las instituciones, en el metro, en los espacios de ocio y festivos, en el sistema sanitario, en los centros sociales y hasta dentro de nuestras familias. Demos la importancia que tiene y no desviemos la atención
• No quiero que se use la imagen de la agresión para ningún partido político ni ninguna fundación privada. No milito en ningún partido político ni pienso hacerlo. Los partidos sois cómplices de esto, cada vez que lo invisibilizais sois cómplices, y cada vez que utilizáis estrategias políticas para ganar votos pero sin buscar soluciones reales también. No contéis conmigo.
• Se ha inventado, manipulado y juzgado el tweet que escribí al sufrir la agresión. Nadie me ha pegado con las llaves, ni ha sido una macropaliza, ni ha sido un grupo de gente, el agresor era uno sólo.
• He recibido amenazas, comentarios despectivos y demás que no voy a contestar por no dar visibilidad a este tipo de escoria.

Para acabar solo me queda decir que muchas gracias a las que me habéis apoyado y mostrado vuestro soporte, no es fácil gestionar la rabia y el estrés después de vivir una situación así y perdón si no he contestado algún mensaje. Gracias de todo corazón y esperemos que juntas podamos acabar con todas las agresiones, desde los barrios y desde la calle.

@XaviTallon