MANIFEST DIA DE LA VISIBILITAT LÈSBICA

26abril2016_Visibilitat_Lesbica

Avui, 26 d’abril, se celebra el Dia de la Visibilitat Lèsbica amb l’objectiu de posar sobre la taula les reivindicacions i necessitats del col·lectiu.

Les lesbianes no patim una doble opressió, sinó sovint triple o fins i tot múltiple, incomptable. Som invisibilitzades per la societat masclista, lesbòfoba i patriarcal, que vol limitar el nostre rol en la societat: en tant que dones, hem d’estar sotmeses a la voluntat i les necessitats dels homes. El masclisme és lesbòfob en si mateix perquè no accepta que les dones ens puguem negar a ser l’objecte sexual dels homes, a fer-los de mares i de cuidadores, a fer-nos càrrec de totes les feines que ells rebutgen perquè no s’adapten als seus paràmetres de masculinitat. En definitiva, la sola existència de les lesbianes és per si mateixa un cop dur al patriarcat, i per això no volen que se’ns vegi, ens volen callades i invisibles, no fos cas que altres dones prenguessin exemple.

Malauradament, sovint també quedem relegades a un segon terme en la lluita pels drets LGBTI, que no és immune a les dinàmiques androcèntriques que imperen en la nostra societat. La dominació masculina està molt present també en l’activisme per les llibertats sexuals, que sovint s’identifica i es gestiona únicament des de la perspectiva dels homes gais. Cal continuar treballant per superar revertir aquestes dinàmiques i per impedir que el patriarcat s’escoli per les escletxes de la lluita LGBTI, que és amplia, diversa, heterogènia i sí, no ho negarem, no exempta de contradiccions.

També en espais de dones les lesbianes patim algunes opressions, un àmbit en què tenim presència des de fa moltes dècades però on no ens cansarem mai de treballar i incidir. De vegades per prejudicis inconscients, que ens deneguen de facto la possibilitat de quedar-nos embarassades, de patir violència masclista o de poder formar una família si ho desitgem; d’altres per una mena d’idealització de la lesbiana com la feminista perfecta… però el nostre desig lesbià no obeeix a lògiques racionals, neix des del més profund de les nostres entranyes i s’enfronta a tot i a tothom que intenti aturar-lo. I nosaltres volem donar-li la importància que mereix, fer veure el nostre desig sense donar explicacions, sense demanar perdó ni permís per follar, per estimar, per ser.

Les lesbianes tenim una llarga lluita —infinita!— per recuperar tots els espais que l’heteropatriarcat ens ha robat. Volem dret a la reproducció assistida per reempoderar-nos de la nostra capacitat reproductiva, però també volem viure lliurement la nostra sexoafectivitat, sense por a represàlies de cap tipus, volem estar presents en tots els discursos, volem que la L no vagi davant només en la sigla LGBTI sinó que volem estar realment al capdavant d’aquesta lluita en què hem jugat un paper importantíssim i sovint poc reconegut.

Per tots aquests motius volem fer-nos veure aquest 26 d’abril i cridar ben fort que les lesbianes exigim que se’ns reconegui el lloc que ocupem a la societat i en la lluita feminista i per l’alliberament sexual.
Fem-nos veure i escoltar!

No som amigues, ens mengem les figues!

 

Anuncis

EN RECORD DE PATRICIA HERAS

cropped-cropped-1370725665_809965_1370726233_noticia_normal6

Avui, 26 d’abril, fa cinc anys que Patricia Heras es va treure la vida, en no suportar haver estat condemnada per uns fets en els quals no havia intervingut.

Després del fracàs del Fòrum de les Cultures, des de l’alcaldia van voler obrir definitivament les portes de la ciutat al turisme de masses. La Marca Barcelona, “la botiga més gran del món”, el gayfrienly o els creuers de luxe, arraconen les persones que hi vivim. El cop definitiu era castigar la dissidència, fer ciutadans obedients a institucions i interessos de la pàtria. Així, setmanes abans del 4F del 2006, es va aprovar a l’Ajuntament l’ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona, coneguda com “Ordenança de civisme”.

Des de l’Ajuntament es volia “netejar” la ciutat d’okupes, antisistema o simplement gent que no combreguéssim amb el poder. D’aquí segurament venen les greus irregularitats en el judici contra Patricia Heras i els seus companys, en el qual, per exemple, la jutge Carmen García Martínez va amenaçar amb la imputació a totes les persones que es van oferir per declarar en la defensa, i que eren testimonis dels fets. A més, tal com van denunciar Amnistia Internacional i d’altres organitzacions de juristes, no es van voler investigar les tortures sofertes pels detinguts en dependències policials.

A tot això, hem de lamentar l’actuació de la majoria de mitjans de comunicació que van condemnar-los simplement per la seva estètica o forma de vestir. Sense anar més lluny, a TV3 va desaparèixer estranyament una cinta en què Joan Clos deia que va ser un test el que va ferir el policia.

Però el llibre “Ciutat Morta, crònica del cas 4F” també trobem la Patri. La que un dia es va tallar els cabells com un tauler d’escacs a l’estil Cindy Lauper i unes xarxes cenyides, i va sortir a gaudir d’aquesta “màgica ciutat”. La “poeta difunta”. La que segurament no volia que se la recordés com una heroïna, i que no voldria que li fem grans homenatges. A nosaltres només ens queda seguir denunciant les irregularitats juridicopolicials, però continuar gaudint de la seva presència a través dels seus poemes.

“Soc una mitòmana. Em vaig adonar quan vaig comprendre que el Telenotícies i Xena, la princesa guerrera tenien el mateix grau de credibilitat. Si milions de persones creuen fortament en el que els informatius inventen a diari, per què jo no puc creure que la meva princesa guerrera va existir?”

patricia_heras